Vas marxar un matí, el balcó segueix plorant amb mi.
Vas tirar-te sense cap permís, i el silenci es va fer al cinquè pis.
Al quarto de bany, continua moll el teu raspall
i l’olor del teu jersei em fa, viatjar entre els records d’abans.
I el dilluns no hi ha ningú, el dimarts es fa tan dur
quan em trobo lluny de tu.
I el dimecres cap al vespre, vaig sentint per les parets del meu
amor
que crida estant tot sol.
I et dic sense, sense vida, sense pau i ara sense,
sense dir-te que t’estimo perquè sense,
sense ganes d’oblidar-te, sense temps per explicar-te
que et tinc aquí arrelada en el meu cor.
I ara on estàs, ei, si véns, tanca la porta amb clau
que a les nits sempre oberta està, per si tornes i no pots entrar.
I el dijous no hi ha ningú, el divendres es fa dur
em trobo tan lluny de tu.
I el dissabte vaig pensant que potser aquest diumenge tornaràs
quan sé que no és veritat.